L’ALCOHOL I ELS JOVES

L’ALCOHOL I ELS JOVES

Sóm joves i només pensem en sortir de festa per beure. No tenim perquè beure alcohol, però ara que estem vivint l’adolescència i estem a l’edat d’experimentar noves experiències, molta gent cau en mans de la beguda alcohòlica.

Des del meu punt de vista l’alcohol és dolent si no saps beure ni controlar-te. Mentre cadascú conegui els seus propis límits els problemes han de ser insignificants.

He tingut l’oportunitat o la desgràcia de veure molts casos on el noi o la noia beu quantitats extremes d’alcohol simplement per impressionar a algú, ja sigui per fets de popularitat o bàsicament per una certa estimació especial cap a una persona.

Trobo innat veure que per les festes dels pobles o per qualsevol festeig nocturn ens trobem companys de classe, coneguts o amics que van literalment pels terres per l’addició alcohòlica.

Sembla mentida que per culpa d’aquest tipus de begudes hi hagi gent que ha arribat a tenir una cosa tan seriosa com un coma etílic, i tot pel seu mal cap.

És cert que hem nascut per ser feliços i disfrutar perquè bàsicament sóm joves amb dret a tot, però repeteixo que no necessitem accedència alcohòlica per disfrutar de la festa. Obviament que podem fer una copa, un cubata o el que sigui, però en mesures controlades, per un bé a la nostre salut.

Malgrat tot, hem creat un aspecte de festa equivocat. Que si l’alcohol, que si fumar, sexe, drogues… tot se’ns ha escapat de les mans i això només podem evitar-ho amb responsabilitat. Tot aquell que sap controlar-se i coneix què pot fer i què no, tindrà els mínims problemes durant els seus anys d’adolescència.

COBREN MASSA ELS ESPORTISTES D’ELIT?

COBREN MASSA ELS ESPORTISTES D’ELIT?

En una època com l’actual, els guanys d’alguns esportistes d’elit són escandalosos.

S’està parlant de les retallades que es porten a terme a la majoria de treballadors, però a ells, ni paraula.

Tot ho acabem pagant entre tots: sanitat i els sous milionaris d’alguns esportistes.

Em sembla injust que l’opinió pública faci tants escarafalls amb els sous dels diputats, polítics o funcionaris, i ningú obri la boca sobre les xifres esgarrifoses del que cobren alguns jugadors de futbol. Dia rere dia estem acceptant que ens anunciïn el tancament de plantes d’hospitals, de locals públics i rebaixes dels salaris de metges, funcionaris i mestres. I al món del futbol professional, què? És un oasi, totalment aliè al context que l’envolta i on no cal tocar res? No em vingueu a dir que ja s’han fet retallades en el Barça o el Real Madrid. En el Barça com en la resta de la societat, per ara les retallades només afecten als més febles. I els equips de beisbol, atletisme, rugbi o qualsevol esport, què?

Com podem acceptar que es rebaixi el sou d’un metge o d’un bomber sense qüestionar abans el que cobra un Messi o un Ronaldo? D’alguna manera o altra, al final tot ho acabem pagant entre tots: la nostra sanitat i els sous milionaris dels futbolistes també. I si no rebaixem els sous dels futbolistes, apugem-los els impostos. El que sap més greu de tot plegat no és que els responsables polítics no prenguin mesures en aquest sentit; és que si ho fessin, l’opinió pública se’ls tiraria a sobre. Ja sé que ens ho podem passar molt bé veient un bon partit de futbol i fins i tot pot ser una excel·lent teràpia per curar molts maldecaps. Però les xifres canten. Tan malament jugarien les nostres estrelles dels estadis si només cobressin la meitat o la quarta part del que cobren ara? Tot i així continuarien cobrant molt i molt més del que cobra un metge o un bomber. I si no pot ser, que ens ho expliquin, que ens vinguin a dir que si cobren menys s’acabarà el futbol. De fet no caldria que ho fessin, perquè ja se’n cuidaria l’afició. Una afició disposada a acceptar que ens retallin la sanitat, però que seria capaç de revoltar-se si algú plantegés d’augmentar els impostos d’en Messi.

És innat poder contemplar tots els diners que es mouen en el món del futbol mentre n’hi ha que es moren de gana. No assumeixo que un jugador de futbol cobri tant per fer un esport, penso que darrera d’això hi ha algú que se n’aprofita.

L'Anna i jo

NARRACIÓ 5 L'ANNA I JO

Ja fa un any i sis mesos que surto amb lAnna. Tenim 18 i 17 anys
respectivament, estem bé junts i ens entenem. Els seus pares i els meus diuen
que som massa joves, que s'ha de viure la vida i tot aixó... Peró nosaltres tenim
clar que volem construir un projecte de vida junts. Bé... si més no ho teníem
clar...
Veureu, ahir ens vam discutir. L'Anna no suporta que faci tantes brometes i tan
bon paper a I'Alba. Creu que li dono peu a pensar que m'agrada i, després del
sopar amb la colla, es va posar feta una fera de forma que va marxar ben
contrariada cap a casa seva. Jo me'n vaig anar cap al meu pis ben cap cot,
passejant, pensant... trist. I és que no sé qué fer... Perqué potser sí que me
n'adono que, realment, m'agrada lAlba.
JOEL: Anna estimada, no t'enfadis, perdona'm! No m'agrada veure't trista (amb
un to suau). T'estimo més que a ningú altre.
ANNA: Jo no dic que ng m'estimis Joel, sinó que lidónes per a I'Alba a pensar
que sents alguna cosa especial per ella.
JOEL: Peró qué dius home! Ella ja sap que estem junts.
ANNR: L'AIFa continua enamorada de tu des d'aquells anys a I'institut,
JOEL: No me n'he pas adonat. Aniré a parlar amb ella! (intentant suavitzar la
conversa).
ANNA: De debó,ho faries? (sempre amb por que li digués que no).
JOEL: Jo per tu'faig el que sigui vida! (va aconseguir aclarir les coses).
ANNA: T'estimo - va dir-me ella ben decidida i sense pensar-s'ho.
JOEL: ljo vida meva! (responen amb alegría)
MPNÓLEG
lntento ser el millor xicot possible, peró no és fácil, I'Anna no és una noia fácil.
No vull que pensi que m'agrada I'Alba. Sí que penso que és bonica, perÓ jo a
qui estimo de debó és a I'Anna. Estem junts des de fa un bon temps, i sempre
ens hem avingut de meravella. Penso que la millor opció seria parlar amb I'Alba
i deixar-li les coses clares, a mi qui em té el cor robat és I'Anna.
Decididament I'endemá vaig anar a parlar amb I'Alba.
JOEL: Ei, Alba! (cridant amb firmesa).
ALBA: Diga'm Joel!
JOEL: No m'agrada ser directe, peró aquesta vegada no hi ha altre
remei(parlant amb un to fgrm itranquil).
ALBA: Ostres Joel, m'esths espantant, passa alguna cosa?
JOEL: Vull que quedin les coses clares entre nosaltres, sóm amics i prou. Ara
saps que estic amb I'Anna, i degut a la nostra relació que vam tenir a
I'adolescéncia ella encara pensa que t'agrado, oi que és mentida?
ALBA: Bé...ets molt bonic, simpátic...
JOEL: Ei, para elcarro! (sorprés) L'Anna és la meva xicota,que quediclar. El
temps que porto sortint amb ella no m'he fixat amb cap altra noia, només tinc
ulls per ella.
ALBA: T'entenc Joel, t'entenc... (decebuda).
JOEL: Em sap molt greu, de debó...trobarás a algú millor que jo, t'ho asseguro
(intentant que no es desanimi)
ALBA: Que cadem com amics no? (amb veu fineta)
JOEL: Evidentment, només faltaria, s'empre em tindrás alteu costat, com amic.
-vaig dir sinerament.
L'Anna és la persona que més felig m'ha fet en aquest temps que portem junts,
i la que més he estimat per descomptat iels dos hem pac{at que tot segueix

com abans d'aquest enbolic, en definitiva, millor i tot.

FER LES MALETES PER SEMPRE

Dos anys que suporto aquest horror i ja n’hi ha ben bé prou! Tinc unes ganes de marxar. Però a la vegada de quedar-me aquí, a casa meva.

Em dic Miquel, Miquel Garlando, tinc 15 anys, tot i que d’aquí res ja en faré 16. Els estudis no són el meu fort, però faig un gran esforç per aconseguir el meu objectiu, graduar-me i poder tenir una carrera digna, com déu mana.

A casa, estem bé econòmicament, tot i que no em poden donar tot el que vull ja que a casa som família nombrosa.

La meva bonica família la completen un parell de renocs molt entranyables: en Roger i la Glòria, més els meus pares i jo, és clar! per aquest motiu estudio i estudio, perquè els meus pares estiguin orgullosos de mi i sobretot, perquè no malgastin els diners pagant-me carreres, he tingut una oportunitat i haig d’aprofitar-la, que els diners no es cullen a l’hort com diu el meu pare. Ell es deixa la pell treballant per nosaltres, doncs el mínim que podem fer és respondre-li amb unes bones notes.

Tinc molt poca paciència i estudiar a casa és pràcticament impossible. Només sento les corredisses d’en Roger i la Glòria amunt i avall del passadís, i m’exalto! Aquí no hi ha qui es pugui concentrar per estudiar! les meves notes empitjoraven a raig i vaig fer un cop de cap.

Recordo perfectament el dia que vaig agafar al pare i la mare per parlar del meu futur. Paraven molta atenció. Vaig proposar-los-hi d’anar a estudiar a l’estranger. No s’hi van negar en cap moment, van dir-me que endavant, que si n’estava segur i era el que volia, ells s’estrenyerien el cinturó per a mi, per una bona causa.

A mi em queien les llàgrimes. Anava a estudiar a l’estranger! El somni de qualsevol estudiant l’havia fer realitat, jo, no m’ho creia, era al·lucinant.

De moment l’estada era definitiva, sabia que marxaria, però no quan tornaria.

Cada dia estava més a prop de la meva aventura personal, un gran repte per créixer com estudiant i com a persona, un repte per madurar. Em sentia malament deixar els meus pares sols, però sabia de segur que se’n sortirien molt bé sense mi.

El moment de fer les maletes per sempre i marxar, era aquí, a dos dies d’obrir les portes del meu futur. Tocava acomiadar-me del pare, de la mare i dels meus germans.

Va ser dur, però no vaig poder-los dir un adéu per sempre, sinó un fins aviat, perquè una bona part de mi sabia que tornaria, que ben aviat tornaria a casa meva.

Redacció 1 de Català: No sé què donaria per tenir-te a prop meu

NO SÉ QUÈ DONARIA PER TENIR-TE A PROP MEU

M’he adonat que ets especial, ets d’aquelles persones que no és fàcil oblidar-se’n, simplement m’he adonat que t’estimo.

És senzill dir una sola paraula oi? costa més dir-la quan la sents amb el cor.

Malauradament vivim a distància i tot és més complicat.

Quan estàs amb mi, fas que el dia sigui net i clar, fas la vida més senzilla, però quan desapareix el teu rostre, tornem a la vertadera realitat.

Necessito tenir-te al meu costat i no sé com dir-te que ho ets tot, absolutament tot.

Sé que quan estàs aquí puc sentir el carinyo transmès dels teus llavis, la dolçor de les teves carícies, l’alegria dels teus preciosos ulls... tu mateixa saps que per tu vindria caminant a Barcelona i a la fi del món si fes falta.

Però tot i això vull tenir-te aquí, a prop meu. Fent-me costat dia a dia, apoiant-me i donant-me tot el carinyo que em transmets. Saps que m’agrada molt una frase que diu: “No ploris perquè s’ha acabat, somriu perquè ha passat” i no em cansaré mai de dir-te-la perquè pot haver-se acabat el dia, però no s’ha acabat el món. La vida al teu costat és disfrutar segon a segon i minut a minut, perquè tu sempre em dius: “No es val dir que no pots, creu’t-ho i seràs capaç” per aquest motiu sé que s’ha de viure cada instant, perquè potser, pot ser l’últim, amb tu he aprés a valorar coses insignificants.

M’has ensenyat a disfrutar de la vida i per una part a entendre aquest món tant injust.

Vull acabar dient que ets el millor que m’ha passat mai, ets el meu petit tresor.

T’estimo.