FER LES MALETES PER SEMPRE
Dos anys que suporto aquest horror i ja n’hi ha ben bé prou!
Tinc unes ganes de marxar. Però a la vegada de quedar-me aquí, a casa meva.
Em dic Miquel, Miquel
Garlando, tinc 15 anys, tot i que d’aquí res ja en faré 16. Els estudis no són
el meu fort, però faig un gran esforç per aconseguir el meu objectiu,
graduar-me i poder tenir una carrera digna, com déu mana.
A casa, estem bé econòmicament, tot i que no em poden donar tot
el que vull ja que a casa som família nombrosa.
La meva bonica família la completen un parell de renocs molt
entranyables: en Roger i la
Glòria, més els meus pares i jo, és clar! per aquest motiu
estudio i estudio, perquè els meus pares estiguin orgullosos de mi i sobretot,
perquè no malgastin els diners pagant-me carreres, he tingut una oportunitat i
haig d’aprofitar-la, que els diners no es cullen a l’hort com diu el meu pare.
Ell es deixa la pell treballant per nosaltres, doncs el mínim que podem fer és
respondre-li amb unes bones notes.
Tinc molt poca paciència i estudiar a casa és pràcticament
impossible. Només sento les corredisses d’en Roger i la Glòria amunt i avall del
passadís, i m’exalto! Aquí no hi ha qui es pugui concentrar per estudiar! les
meves notes empitjoraven a raig i vaig fer un cop de cap.
Recordo perfectament el dia que vaig agafar al pare i la mare
per parlar del meu futur. Paraven molta atenció. Vaig proposar-los-hi d’anar a
estudiar a l’estranger. No s’hi van negar en cap moment, van dir-me que
endavant, que si n’estava segur i era el que volia, ells s’estrenyerien el
cinturó per a mi, per una bona causa.
A mi em queien les llàgrimes. Anava a estudiar a l’estranger! El
somni de qualsevol estudiant l’havia fer realitat, jo, no m’ho creia, era
al·lucinant.
De moment l’estada era definitiva, sabia que marxaria, però no
quan tornaria.
Cada dia estava més a prop de la meva aventura personal, un gran
repte per créixer com estudiant i com a persona, un repte per madurar. Em
sentia malament deixar els meus pares sols, però sabia de segur que se’n
sortirien molt bé sense mi.
El moment de fer les maletes per sempre i marxar, era aquí, a
dos dies d’obrir les portes del meu futur. Tocava acomiadar-me del pare, de la
mare i dels meus germans.
Va ser dur, però no vaig poder-los dir un adéu per sempre, sinó
un fins aviat, perquè una bona part de mi sabia que tornaria, que ben aviat
tornaria a casa meva.