L'Anna i jo

NARRACIÓ 5 L'ANNA I JO

Ja fa un any i sis mesos que surto amb lAnna. Tenim 18 i 17 anys
respectivament, estem bé junts i ens entenem. Els seus pares i els meus diuen
que som massa joves, que s'ha de viure la vida i tot aixó... Peró nosaltres tenim
clar que volem construir un projecte de vida junts. Bé... si més no ho teníem
clar...
Veureu, ahir ens vam discutir. L'Anna no suporta que faci tantes brometes i tan
bon paper a I'Alba. Creu que li dono peu a pensar que m'agrada i, després del
sopar amb la colla, es va posar feta una fera de forma que va marxar ben
contrariada cap a casa seva. Jo me'n vaig anar cap al meu pis ben cap cot,
passejant, pensant... trist. I és que no sé qué fer... Perqué potser sí que me
n'adono que, realment, m'agrada lAlba.
JOEL: Anna estimada, no t'enfadis, perdona'm! No m'agrada veure't trista (amb
un to suau). T'estimo més que a ningú altre.
ANNA: Jo no dic que ng m'estimis Joel, sinó que lidónes per a I'Alba a pensar
que sents alguna cosa especial per ella.
JOEL: Peró qué dius home! Ella ja sap que estem junts.
ANNR: L'AIFa continua enamorada de tu des d'aquells anys a I'institut,
JOEL: No me n'he pas adonat. Aniré a parlar amb ella! (intentant suavitzar la
conversa).
ANNA: De debó,ho faries? (sempre amb por que li digués que no).
JOEL: Jo per tu'faig el que sigui vida! (va aconseguir aclarir les coses).
ANNA: T'estimo - va dir-me ella ben decidida i sense pensar-s'ho.
JOEL: ljo vida meva! (responen amb alegría)
MPNÓLEG
lntento ser el millor xicot possible, peró no és fácil, I'Anna no és una noia fácil.
No vull que pensi que m'agrada I'Alba. Sí que penso que és bonica, perÓ jo a
qui estimo de debó és a I'Anna. Estem junts des de fa un bon temps, i sempre
ens hem avingut de meravella. Penso que la millor opció seria parlar amb I'Alba
i deixar-li les coses clares, a mi qui em té el cor robat és I'Anna.
Decididament I'endemá vaig anar a parlar amb I'Alba.
JOEL: Ei, Alba! (cridant amb firmesa).
ALBA: Diga'm Joel!
JOEL: No m'agrada ser directe, peró aquesta vegada no hi ha altre
remei(parlant amb un to fgrm itranquil).
ALBA: Ostres Joel, m'esths espantant, passa alguna cosa?
JOEL: Vull que quedin les coses clares entre nosaltres, sóm amics i prou. Ara
saps que estic amb I'Anna, i degut a la nostra relació que vam tenir a
I'adolescéncia ella encara pensa que t'agrado, oi que és mentida?
ALBA: Bé...ets molt bonic, simpátic...
JOEL: Ei, para elcarro! (sorprés) L'Anna és la meva xicota,que quediclar. El
temps que porto sortint amb ella no m'he fixat amb cap altra noia, només tinc
ulls per ella.
ALBA: T'entenc Joel, t'entenc... (decebuda).
JOEL: Em sap molt greu, de debó...trobarás a algú millor que jo, t'ho asseguro
(intentant que no es desanimi)
ALBA: Que cadem com amics no? (amb veu fineta)
JOEL: Evidentment, només faltaria, s'empre em tindrás alteu costat, com amic.
-vaig dir sinerament.
L'Anna és la persona que més felig m'ha fet en aquest temps que portem junts,
i la que més he estimat per descomptat iels dos hem pac{at que tot segueix

com abans d'aquest enbolic, en definitiva, millor i tot.

LA QUE SE AVECINA

La Que Se Avecina es una serie de humor que se emite en televisión española en horario no infantil. 

Es una serie destinada a un público joven que busca reirse de la realidad. La serie se desarrolla en la urbanización fictícia de Mirador de Montepinar , que podria parecerse a cualquier bloque de cualquier urbanización española. Se caracteriza por un grupo de vecinos del mismo bloque que se conocen mucho, y que por lo tanto tienen cierta amistad, pero que al mismo tiempo el dia a dia puede con su paciencia y muestran escenas de agresibidad.

La serie muestra relaciones entre distintas familias, por lo tanto hoy muchos personajes, pero el que parece más real es Antonio Recio, el famoso actor catalán Jordi Sanchez. En el inicio de la serie era un personaje que parecía  que se íba a comer el mundo pero, como en la vida misma, se ha acabado conformando con lo mínimo a causa de su egoismo.

Otro aspecto positivo es que a diferencia de otras series nunca se repiten los mismos hechos, por eso no aburre a los aspectadores.

Realmente cuesta encontrar aspectos negativos, pero si tubiera que elejir alguno seria que al inicio de la serie nos vendieron la imagen de un bloque de pisos de alto estanding con pistas de padel y piscina  pero esto nunca se nos muestra, supongo que es por una questión econòmica.

UN CABALLO ATRACA UN BANCO

UN CABALLO ATRACA UN BANCO ES EL PRIMER ROBO EQUINO EN BANYOLES Cornellà del Terri, M.V

 

Se trata de un robo, se sospecha que sucedió la noche de Reyes, el cinco de enero pasado, aproximadamente sobre las 23.45 de la noche.

El incidente se ha cometido en el banco El Árabe de Banyoles, situado en la calle Los Lunnis nº 8.

Se detectó un robo de 300.000 euros. El principal sospechoso es un caballo de tamaño pequeño, de raza árabe.

  

Los vecinos afirman que el caballo entró mientras un

grupo de patos autóctonos custodiaban la entrada. Los patos iban armados con cañas de pescar y el susodicho llevaba una silla de raid recién estrenada.

Por la poca información que tenemos, sabemos que el animal cometió el delito para salvar el centro ecuestre en el que se aloja de un cierre inminente.

Lo que no ha conseguido averiguar la policía es qué hace allí un grupo de patos callejeros.

La Guardia Civil ha condenado al caballo a una pena de prisión de 50 dias, dónde está actualmente, hasta que se cierre el caso.

(Gunter, el principal sospechoso del caso)

 

FER LES MALETES PER SEMPRE

Dos anys que suporto aquest horror i ja n’hi ha ben bé prou! Tinc unes ganes de marxar. Però a la vegada de quedar-me aquí, a casa meva.

Em dic Miquel, Miquel Garlando, tinc 15 anys, tot i que d’aquí res ja en faré 16. Els estudis no són el meu fort, però faig un gran esforç per aconseguir el meu objectiu, graduar-me i poder tenir una carrera digna, com déu mana.

A casa, estem bé econòmicament, tot i que no em poden donar tot el que vull ja que a casa som família nombrosa.

La meva bonica família la completen un parell de renocs molt entranyables: en Roger i la Glòria, més els meus pares i jo, és clar! per aquest motiu estudio i estudio, perquè els meus pares estiguin orgullosos de mi i sobretot, perquè no malgastin els diners pagant-me carreres, he tingut una oportunitat i haig d’aprofitar-la, que els diners no es cullen a l’hort com diu el meu pare. Ell es deixa la pell treballant per nosaltres, doncs el mínim que podem fer és respondre-li amb unes bones notes.

Tinc molt poca paciència i estudiar a casa és pràcticament impossible. Només sento les corredisses d’en Roger i la Glòria amunt i avall del passadís, i m’exalto! Aquí no hi ha qui es pugui concentrar per estudiar! les meves notes empitjoraven a raig i vaig fer un cop de cap.

Recordo perfectament el dia que vaig agafar al pare i la mare per parlar del meu futur. Paraven molta atenció. Vaig proposar-los-hi d’anar a estudiar a l’estranger. No s’hi van negar en cap moment, van dir-me que endavant, que si n’estava segur i era el que volia, ells s’estrenyerien el cinturó per a mi, per una bona causa.

A mi em queien les llàgrimes. Anava a estudiar a l’estranger! El somni de qualsevol estudiant l’havia fer realitat, jo, no m’ho creia, era al·lucinant.

De moment l’estada era definitiva, sabia que marxaria, però no quan tornaria.

Cada dia estava més a prop de la meva aventura personal, un gran repte per créixer com estudiant i com a persona, un repte per madurar. Em sentia malament deixar els meus pares sols, però sabia de segur que se’n sortirien molt bé sense mi.

El moment de fer les maletes per sempre i marxar, era aquí, a dos dies d’obrir les portes del meu futur. Tocava acomiadar-me del pare, de la mare i dels meus germans.

Va ser dur, però no vaig poder-los dir un adéu per sempre, sinó un fins aviat, perquè una bona part de mi sabia que tornaria, que ben aviat tornaria a casa meva.

GREGUERIA

Un volcán explota cuando está harto de discusiones

Redacció 1 de Català: No sé què donaria per tenir-te a prop meu

NO SÉ QUÈ DONARIA PER TENIR-TE A PROP MEU

M’he adonat que ets especial, ets d’aquelles persones que no és fàcil oblidar-se’n, simplement m’he adonat que t’estimo.

És senzill dir una sola paraula oi? costa més dir-la quan la sents amb el cor.

Malauradament vivim a distància i tot és més complicat.

Quan estàs amb mi, fas que el dia sigui net i clar, fas la vida més senzilla, però quan desapareix el teu rostre, tornem a la vertadera realitat.

Necessito tenir-te al meu costat i no sé com dir-te que ho ets tot, absolutament tot.

Sé que quan estàs aquí puc sentir el carinyo transmès dels teus llavis, la dolçor de les teves carícies, l’alegria dels teus preciosos ulls... tu mateixa saps que per tu vindria caminant a Barcelona i a la fi del món si fes falta.

Però tot i això vull tenir-te aquí, a prop meu. Fent-me costat dia a dia, apoiant-me i donant-me tot el carinyo que em transmets. Saps que m’agrada molt una frase que diu: “No ploris perquè s’ha acabat, somriu perquè ha passat” i no em cansaré mai de dir-te-la perquè pot haver-se acabat el dia, però no s’ha acabat el món. La vida al teu costat és disfrutar segon a segon i minut a minut, perquè tu sempre em dius: “No es val dir que no pots, creu’t-ho i seràs capaç” per aquest motiu sé que s’ha de viure cada instant, perquè potser, pot ser l’últim, amb tu he aprés a valorar coses insignificants.

M’has ensenyat a disfrutar de la vida i per una part a entendre aquest món tant injust.

Vull acabar dient que ets el millor que m’ha passat mai, ets el meu petit tresor.

T’estimo. 

Composition 2: A Childhood Memory

Composition 2

A CHILDHOOD MEMORY

I remember when I was a child I went to Galícia for a week with my parents, my brother and their friends.

What I remember is a warm day that we went to the river where we swam for an haur. Then we saw a bridge and we climbed up until there and we jumped into the water. It was very dangerous but very funny.

My mother didn’t want me to jump but my father let me do it.

I was seven years old and I remember little things from that trip but this experience was the best moment of those seven days.